‘Diu una tal Mercè Conangla, psicoterapèuta i ecóloga emocional (¿?) en una entrevista publicada a la contra de «La Vanguardia» a dia d’avui que la seva feina consisteix en millorar l’Ecologia de les emocions y el nostre Ecosistema afectiu.
Podem tancar el diari sense donar cap mena d’importància a aquestes paraules, doncs estem farts dels mots ben sonants i dels que només entenem a mitges que inunden la premsa escrita de cada dia amb més amb la pretensió de fer que tot plegat soni bé i capti la nostra atenció que no pas de donar-nos una notícia o explicar-nos una història que contingui alguna mena de missatge.
També podem aturar-nos a la pàgina i donar un cop d’ull al titular o la capçalera i, encara sense haver llegit ni una paraula de l’inteview, obrir els ulls com a taronges per la sorpresa i anar cloent les parpelles a poquet a poquet a manera de pallasso de circ que s’entristeix a mesura que anem llegint i comencem a saber-nos ignorants de l’existència de determinats professionals i, fins i tot, de determinats sub-móns que, en teoria, formen part de nosaltres mateixos, de la nostra essència, del nostre existir i d’allò que ens conforma i envolta.
Perdoneu la meva ignorància, però així m’he sentit quan construccions de paraules com Ecologia de les emocions i Ecosistema afectiu han començat a retronar dins la meva testa, a vegades massa dura, ja ho sé.
Em pregunto si la tal Ecologia de les emocions serà una ciència, una disciplina d’aquelles amb tot un reguitzell de premises, hipòtesis i teories al darrera, amb un grapat d’investigació empírica que refuti i confirmi, amb un grup de científics que postulin les seves idees de congrés en congrés i que vomitin llibres com qui fa xurros a les parades ambulants de les fires dels pobles… i, si fos de debó una ciència, de quina mena de ciència parlariem? D’una d’aquelles que s’assimilen a la Psicologia (per l’us del terme «emocions»)? O més aviat quelcom relacionat amb el Medi ambient i l’entorn físic (pel terme «ecologia»)?
I del vostre Ecosistema afectiu, què me’n podeu dir? Sabieu que en tenieu un? Doncs jo no, si més no que així s’anomenés. Jo sabia que tenia família, que tenia amics, que tenia companys, que a vegades sentia que li faria un monument a algú i d’altres que l’escanyaria… però no, ara resulta que estava equivocada, si més no terminològicament, i el que debó tinc és un ecosistema (idílica i meravellosa idea aquesta d’imaginar-me jo en mig del meu ecosistema, que per més INRI el suposo verd i frondós).
No ho puc evitar, estic sorpresa, astorada, plantada i inmòvil després d’aquest gran descobriment. Acabo de saber- me gran, inmensa, tan com un bosc o un oceà… i coi, m’agrada la idea! Em suggereix poder i capacitat de mi mateixa per fer el que em roti, em sento com la iaia de «Titànic» enfilada a la coberta avalançant-se a la inmensitat. I sé que m,’estic equivocant, però tot plegat em fa molta gràcia.
Em resulta curiós que des d’altes instàncies polítiques, acadèmiques i comunicatives no parin d’inventar-se termes que sonorament són meravellosos però que no fan altra cosa que confondre’ns, que ens perden en el desconcert i ens fan sentir ignorants d’un món molt més sencill del que dibuixen i engalanen amb aquests mots. Ja sé que cridar bén fort que deixin d’inventar paraules a través d’aquesta xarxa virtual servirà de ben poc, però crido, si més no, des del més profund de mi, per si algún de vosaltres ho vol sentir que deixin de fer-nos creure que tenen la veritat absoluta, que deixin d’indicar-nos el camí d’una felicitat pautada i normativa, que deixin de suggerir-nos que estem perduts sense l’ajud de «psioterapeutes emocionals», que deixin d’inventar un món per a nosaltres fent-nos creure que el fan a la nostra mida… desenganyem-nos, el fan a la seva.
D’altra banda, no voldria acabar sense comentar el fet que l’entrevista és d’allò més interessant (rotllo llibre d’aquells d’auto-ajuda que ara tant es porten)… Us en reproduïré un bocinet per als que no teniu oportunitat de llegir-lo:
Hace falta evitar caer en las dos categorías nefandas que nos circundan: eruditos atormentados e ignorantes culpables.\r\nLos eruditos atormentados son personas que sufren mucho. Se trata de los típicos señores muy preparados para todo menos para las relaciones humanas. Ese mismo orgullo de sabelotodo les impide corregir su miopía afectiva y, al cabo, su vida de sabios acaba siendo un desastre: no saben tratar con la familia, los amigos,…Los ignorantes culpables no es que sean tontos, es que ignoran sus derechos como personas. Se olvidan de ellos mismos y de su derecho a buscar la felicidad para aceptar pasivamente lo que les envía la vida.
Tal vez el secreto sea siempre luchar. Ayudarse a uno mismo sin esperar siempre «que se arreglen las cosas». Tal vez haya que pasar a la acción y asumir la responsabilidad para corregir lo que no funcione. Prevenir las dependencias. No hacer por los demás lo que los demás no puedan hacer por ellos mismos. A veces cuesta darse cuenta de cuando un niño ya tiene edad de atarse los cordones de los zapatos… Los demás pueden tener gustos distintos a los tuyos. Así que no creamos de buen principio que son igual que nosotros. Preguntemosles cómo les gusta ser tratados y no nos equivocaremos. Intentemos que nuestra vida sea tender puentes más que elevar muros, y si decidimos volar con alguien… volemos juntos, pero no atados.
Doncs això: A VOLAR!!!
I per cert, BON NADAL a tots, sigueu erudits aturmentats o ignorants culpables!!! Podriem obrir un tema al «forum» per veure en quina categoria ens incloem cadascú, oi? A veure qui és el/la guapo/a que l’inaugura!