Aturar-se

Aquella nit, no sabia perquè però s’hi havia fixat, havia aturat el pas com qui ho fa per pensar en calma o prendre una determinació sobre quelcom que fa giragonces i s’embolica per dins el cap, com si per a dur a terme un propòsit d’aquesta magnitut calgués frenar, parar-se, deixar de caminar… Mai havia entès perquè ho feia, però sabia que no era la única persona que actuava d’aquesta manera. Era com qualsevol altre d’aquells vianants que observava com s’aturava a mitja vorera tot esperant l’arribada d’una gran revel·lació, d’un gran miracle o de la poderosa clarividència sobre allò que els ofusca; com si aquesta mena de missatges arribessin a manera d’assalts a cada nova cantonada, a cada semàfor en vermell, a cada llum de neó, a cada fulla caiguda que es neguen a trepitjar…
Certament, no era moment per a decidir res, per a pensar en res. Tot estava decidit, potser sense pensar. Feia estona que s’havia posat l’abric i la bufanda de llana que tant li agradava i havia sortit de casa, bé d’allò anomenable casa, que no llar i, sense preguntar-se prèviament si calia rebutjar o acceptar una invitació com aquella, havia pres un camí que coneixia de memòria.
El camí duia a una estança de llum massa dèbil per arribar a endevinar tendreses, una cambra de parets massa fines per a no eixordar-se a gemecs, una habitació carregada de boires agredolces, un ambient massa feixug per a que regalimés lliure la suor del seu cos. Li hauria agradat que hi cabessin els xiuxiuejos dels enamorats a cau d’orella, les carícies de les granotes abans de capbussar-se en somnis, la llum dels fars de costes oblidades i les faccions del rostre estimat a cada rictus de l’orgasme… però no hi eren, no hi havien estat mai i mai no hi serien.
Estava arribant, però tot i això s’havia aturat i l’havia mirat. S’havia quedat inmòvil amb el cap alt que mai justifica les consciències dels pecadors i els ulls embadalits dels infants que mai es poden comprar amb regals. Era com si alguna cosa, alguna força, algun imàn, alguna llei o algún déu no venerat enllòc l’estéssin retenint o desafiant. Estava completament quieta mirant-la, sense saber si l’allau de sensacions i qüestionaments que la posseíen provenien d’aquella maleïda lluna plena que l’havia encisat amb desconegudes armes de seducció o de dins seu, del pensar de la nova i desafortunada dona que començava a creure’s que era…