| … Ara un peu, ara l’altre, les seves botes van dibuixant toves cavitats a la neu. La seva forma de marxar és lenta i oscil.lant, com el braç reumàtic del pèndol que va pertànyer als seus avis. A cada pas, el Sol, impetuós i gairebé calent després de la tempesta, la fixa de ple en el seu ull (el Sol només en té un, com els cíclops), per tal de fer-li una foto, una foto que tant sols ell veurà, perquè ningú ha sabut fins ara on dimoni amaga els seus àlbums aquest astre. Però bé, ella no el mira el sol, s’estima més amagar-se entre els avets i xiuxiuejar paraules secretes que ni tan sols ella comprèn. Deuen venir de molt lluny aquestes paraules, d’abans de la infantesa, d’abans de la mateixa vida. Molt de tant en tant, s\’atura i fa com que abraça un arbre. Li han dit que cal abraçar-los, els arbres, perquè transmeten energia positiva. No és que s’ho cregui del tot, però tampoc costa res, d’abraçar-ne un de tant en tant. Pot ser una excusa per reposar o simplement per mantenir l’equilibri sense que ningú s’adoni del fet que no és pas una consumada esquiadora. Clar que potser no és així, tampoc es tracta de treure-li mérits ni qualitats perquè sí. Torna ara al refugi, un casalot amb façana de fusta, força coquetó, on pren una ben merescuda tassa de cafè i un munt de galetes. No se’n pot estar sense galetes. En suca una punteta al cafè i se les pren a poc a poc, una rera l’altra, fins arribar a comptar-ne deu! Després no soparà… O sí… Al capdavall, el cor batega milions de vegades i mai no es cansa. Perquè no hauria ella de fer exactament el mateix? És clar que soparà. Potser només un brou o una amanida, però soparà. En acabat, jugarà una mica als escacs, o llegirà una novel·la, o farà cucamones al seu nebodet, excitat encara per la seva primera visió de la neu, aquesta mena de mar blanquíssim. Quan les parpelles pesin més del que és raonable, dirà bona nit, sense fixar-se particularment en ningú, com qui diu està plovent o trobo a faltar les meves ulleres… Jeu, doncs, al llit, té un bon matalàs aquest llit, ample i confortable. I un edredó tot blanc, per fer joc amb la neu, que torna a caure a fora. Ara s’abraça a l’esquena del seu home i l’escalfor que li arriba és d\’allò més agradable. Hauria de pensar en alguna cosa, li agrada fer- ho abans de dormir, però avui no pot, els seus ulls no hi estan d’acord, volen plegar. Li dóna temps encara, però, de preveure les activitats de l’endemà i de pronunciar un altre bona nit, que ara sí és personalitzat. Hi ha una altra versió del final en la que, de sobte, li venen ganes de cardar. I carden. Però la versió no és aquesta. N’hi ha una tercera en la que no carden, però ella s’adorm pensant en altres homes. Tampoc és aquesta. La de debó acaba amb ella adormint-me amb els llavis entreoberts i els dits de les mans una mica separats, com una nina. I tenint uns somnis preciosos. Però l’endemà, no se’n recorda… | |
Offcanvas menu