Decembre de 2004. La primera ha canviat sense fer-ho realment.. de tant en tant encara encerta alguna idea més o menys bona i surt quelcom com aquest “La canción de tu vida”. Està graciós 🙂
Ressulta que de les cançons que en teoría ha escollit el públic, el 80% parlen de pau, llibertat, amor incondicional, emigració, angelets negres… fins i tot ens trobem que el “Cara al vent” surt escollit per majoría en una comunitat que no parla català, i el “No dudaria” de l’Antonio Flores és una de les més votades de l’estat. A tots ens sona maco: “si pudiera quemar las armas que usé, no dudaría en volver a reír”, veus com tots repetèixen les mil promesses que canta la lletra sense ni tan sols parar-se a pensar en el seu contingut.
¿Qui reprimèix aquests sentiments tan ideals? Potser aquells que ahir xiuxiueixaven allò de “No, si jo no soc racista… però em fot que vinguin a robarnos la feina” han canviat de personalitat tot recordant una cançó. Sembla, més aviat, que tothom sap diferenciar el que està bé i el que no, però mai fan cas i volen quedar bé davant els altres… Malgrat que demà justificaràn als seus fillets perquè no han de jugar amb els nens del Marroc.
Si la gent és tan bona i sincera… ¿Qui ha permés que es multipliquin normatives absurdes d’immigració? Si aquí tots cantem per la igualtat!! ¿D’on surten totes aquestes dones maltractades si tants homes d’aquest bar canten «Yo no soy esa» amb un somriure tan enorme? ¿Frivolitat? ¿A on? Si la gent se sap la lletra de Tu nombre me huele a hierba, de Sólo pienso en tí i garnatxades per l’estil.. deuen saber estimar els que tenen aprop. ¿Oi?… O potser no.
Molt himne de l’alegria però quan preguntes al del costat per la guerra, molts et preguntaràn ¿Quina? Si a casa meva no n’hi ha cap… Cadascú que miri els seus interessos, jo ja vaig prou estressat.
Després estàn aquells que tot cantant Libertad sin ira animen a posar una bomba a l’autobús de familiars de pressos etarras. ¿La gent és idiota? ¿No enténen res? Com que som minoría, deu ser que no acabem de captar el funcionament d’aquesta societat forta i podrida. Pobres quatre sonats, demanant absurds i provant de desestabilitzar el que «ja està bé».
Potser aquest any en comptes de la sempiterna carta als reis macs podríem fer-se-la a la societat. Se m’acut una de senzilleta i curta: Píntame angelitos negros a El Ejido, dóna’m Libertad sin ira a Donosti… Mentre cou la llibertat pots borrar los llantos que oí per tal que tots poguem volver a reír…. Si et sobra temps, benvolguda societat, digue’m paraules d’amor en català, que no torni a ser una senyora Massiel qui canti cara al vent el pròxim La, la, la.